juliol 12

Parlar des del cor com a acte revolucionari col·lectiu

Totes hem llegit, escoltat i vist notícies sobre dimissions institucionals en que s’al·leguen motius personals. Tothom té els seus i és de justícia respectar-los. Ara bé, resulta interessant també sospesar i valorar fins a quin punt compartir aquests motius personals pot beneficiar la col·lectivitat. 

El passat dimarts 6 de juliol la Montse Venturós, fins aleshores alcaldessa de Berga, va presentar en roda de premsa la seva renúncia a l’alcaldia, i malgrat fins llavors algun mitjà havia especulat sobre l’estat de salut de l’Alcaldessa, ella hauria legítimament pogut anunciar tranquil·lament que deixava l’alcaldia per motius personals. Però va decidir trencar amb la rumorologia i mirar de cara la malaltia que fa uns mesos la sacseja. 

De la mateixa manera que el 2016 Venturós va esdevenir una icona de país per la seva detenció en el que mediàticament es va acabar anomenant el cas estelada, hauria pogut esdevenir ara portada per haver trencat el tabú sobre l’estigma en qüestions de salut mental. 

Tot i que, malauradament, la dimensió no ha estat la mateixa, la valenta decisió de la Venti sí que ha servit per tornar a posar sobre la taula la importància de la salut, i en aquest cas, de la salut mental. I ha estat així de manera intencionada i amb un discurs treballat al darrer que ha aconseguit el titular buscat. “Tractar amb aquest tipus de malalties mai és fàcil, sobretot perquè pateixen d’un estigma molt arrelat que fa que les persones que patim malalties de salut mental siguem vistes com a persones febles, que no han estat valentes, que alguna situació les ha sobrepassat, i en un sistema capitalista més ferotge i putrefacte com el que impera actualment, aquestes persones se silencien, s’obvien i  aquí el que compta i recompta és en base a la productivitat de les persones i a l’individualisme”, sentenciava l’alcaldessa, mentre denunciava un sistema que menysté els problemes relacionats amb la salut mental. 

Un discurs que entrellaçava també aquesta realitat amb un problema estructural de violència a les institucions, sobretot, i de manera agreujada, cap a les dones. I és que contràriament al que es diu i es pensa sobre el dia a dia i la ‘bona vida’ de les persones que ocupen càrrecs a les institucions, quan aquestes hi són amb voluntat i capacitat de fer-hi una feina, el discurs es capgira i la suposada ‘bona vida’ es converteix en una lluita diària per aconseguir mantenir la integritat física i emocional. I d’aquesta realitat, sovint se’n parla poc o no se’n parla. Perquè al capdavall, per a la majoria, el que interessa és guanyar vots i aconseguir cadires. I això, en una societat que malda per arrencar-nos l’ànima, està del tot renyit amb mostrar-nos transparents i humanes. 

Per sort, hi ha Ventis, hi ha Mòniques, hi ha Annes, hi ha Rosers, i hi ha un pilot més de persones que han entrat dins la institució per rebentar-la per dins i per fer ressonar el discurs ben enfora. Perquè quan parlen de canviar-ho tot, ho fan en la totalitat del concepte. I de la mateixa manera que aquesta missió passa per desobeir tribunals, passa també per fer de les malalties i els malestars personals i emocionals un crit col·lectiu cap al trencament de l’estigma. Un crit que necessita la complicitat de les Nies, de les Núries o de les Natis, periodistes capaces d’amplificar des de la rigorositat i la humanitat, aquelles realitats que tard o d’hora ens toquen de prop a totes. 

Serveixi tant de bo, la valentia inqüestionable de la Venti, per entendre plegades que viure vol dir també saber-nos cuidar. I que cuidar-nos, és afrontar col·lectivament tot allò que ens afecta com a persones.



Potser també t'interessa

Enxarxa’t i vola!

Your email address will not be published. Required fields are marked

{"email":"Email address invalid","url":"Website address invalid","required":"Required field missing"}